8 Respostes d’Òmnium Cultural

OMNIUM ens fa arribar un recull de 8 preguntes amb les seves respostes, vers el què i el com de
la Catalunya Independent.  Us recomanem llegir-lo amb atenció. Val moltla pena.

1    La Catalunya independent, expulsada de la UE?

L’amenaça espanyola
que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió
Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de
completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa
forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i
Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional,
així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los
que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que
es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford
Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica
de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són
negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió
Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.

El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que
el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la
mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a
convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop
de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva
economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no
es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no
declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea
quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos
independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de
Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement
si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la
pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència
seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni
imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari,
les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o
Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un
formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res,
però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la
seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre
Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de
secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats
s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry
Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de
Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en
aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no
se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris
d’ultramar».

En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen
consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el
futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa
que tot document fundacional és una excel*lent oportunitat per lligar
Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella
Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del
dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en
les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals».
També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de
Nacions Unides».

«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb
Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform,
convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que
s’anul*lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no
pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el
seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets
fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment
de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en
municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.

2   Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per
substituir l’euro?

Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis
que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números
vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira,
però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda
comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de
recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta,
els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC.
L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els
espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor
d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font.
«Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora
Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més
estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada
amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria
absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre,
perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix,
recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués
pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també
s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb
la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.

No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja
d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre
d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de
l’Eurogrup a Brussel*les o si Espanya posaria impediments i els
catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els
kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i
fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta
si li convé o no, per les exigències de Brussel*les, sobretot en
matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de
l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions
econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com
ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords
monetaris amb la UE», apunta Pou.

3 L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?

«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària
d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun
dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el
líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la
necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres
estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell
General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases
militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant
perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el
suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret
d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia
nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no
interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya,
Escòcia o Gal*les, responent a una pregunta que li va fer a
Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.

Si l’Estat català no vol ser una excepció al món haurà de tenir
exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has
de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia»,
adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis
Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i
de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la
independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.

L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria
de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos
d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la
Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional
espanyoles».

4     En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?

Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet
croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a
Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el
desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una
evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica
de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats
veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís
Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que
s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara
president del Barça, Joan Laporta -significat independentista-,
l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que
el Mònaco participa en la lliga francesa.. L’equip fins i tot ha
arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya
contra el Porto.

D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona
divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord,
que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus.
«En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon,
autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable
(Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la
coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club
blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la
Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per
interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid
necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val
per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.

El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis
Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a
una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació
de competicions a diferents regions -superant els estats- com la
britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça,
una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols
i també els dos o tres principals clubs portuguesos.

5   Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?

Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria
una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el
1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El
Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat
recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el
govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat
que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica.
«El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer
espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de
Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta.
L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any
passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner,
defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi
del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però
que actualment «Espanya equival a pèrdua».

Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a
la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33%
Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al
cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector,
que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el
mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De
retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a
comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al
president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda
Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més
rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment
potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països
mediterranis.

I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100%
d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya
podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per
contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000
milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades
que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre
l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la
indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les
arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només
s’allargaria durant tres mesos.

6   Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?

Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els
pensionistes serien més rics -o menys pobres. Són conclusions d’un
informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la
facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a
Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el
moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat
social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de
repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de
capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment
serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada
moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien
cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria
augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir
la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de
reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la
seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros.
Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria
d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part
acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria
resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la
sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del
pressupost de la Generalitat.

Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria
assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en
funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la
població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el
percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del
deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte
diferents criteris combinats.

7     La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?

Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes
sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu
pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de
20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar.
Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre
la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a
votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat
intel*lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països
amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de
llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen
automàticament», afirma.

Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del
Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat
activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de
2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig
venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de
l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i
d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument
econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix
que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous
catalans d’última generació.

En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué
considera que l’existència de referents que es decanten obertament en
favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de
trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la
comunicació Justo Molinero -que fa campanya per la participació en les
consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no- i,
obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la
Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van
venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han
tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són
independentistes, independentment de la llengua que parlin.»

8    Catalunya seria necessàriament republicana?

Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i
república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix.
Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap
monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent
seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat.
«El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que
s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi»,
assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés
Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són
monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa
espanyola, però el cas del Regne Unit és il*lustratiu sobre la
possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i
l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van
mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.

El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la
independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van
triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un
príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a
dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica,
rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest
extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i
resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó:
«Monarquia? República?: Catalunya!».