Deixa un comentari

Cadena humana per la independència de Catalunya

20130322-095644.jpg

Vols formar una cadena humana que travessi Catalunya i que doni una empenta definitiva al moviment independentista? Clica participa-hi. Hem de ser molts perquè la iniciativa pugui tirar endavant. Ara som a la primera fase, aconseguir que la idea rutlli per internet, després en vindrà la segona, aconseguir que les associacions més importats del moviment independentista liderin la cadena i aleshores s’acabarà d’establir-ne el recorregut i la data final. Escampa la idea perquè la puguem dur a terme. Gràcies!

https://www.facebook.com/events/100924346744014/?ref=22

Anuncis
Deixa un comentari

Gitanes 2013

20130214-192425.jpg

Deixa un comentari

Conferència de Jaume Sobrequés. “És l’única sortida: Un nou Estat lliure, social i europeu”

Unes 150 persones es van reunir ahir a la biblioteca municipal amb motiu de la conferència – col·loqui sobre la independència de Catalunya que l’ANC l’Ametlla del Vallès va organitzar amb el reconegut historiador Jaume Sobrequés.

Sobrequés

Sobrequés

La primera part de l’acte, presentat i moderat per Joan Pujadas, membre de l’ANC Ametlla, va versar sobre els elements històrics del conflicte Catalunya – Espanya. El conferenciant va traçar un recorregut pels intents  més destacats d’anorreament de la cultura, la llengua i les institucions catalanes per part de l’Estat espanyol (1714, la dictadura de Primo de Rivera i el franquisme), així com per les constants retallades en el nostre autogovern (Suspensió Autonomia 1934, Sentència del TC 2010…), citant, entre altres, el cas de l’Estatut de Sau de 1979, que va viure com a protagonista en primera persona“No hi ha cap poble que hagi patit tant en els últims 300 anys, però sempre ens hem tornat a aixecar”, afirmava reivindicant aquesta mena de força col·lectiva interna dels catalans.

El catedràtic de Història es va mostrar especialment dur amb “l’escarni que suposa el cafè per tothom” i amb la instrumentalització política que pateix el Tribunal Constitucional.  També va destacar el tarannà tradicionalment europeista de Catalunya,  la pèrdua de por de la societat catalana i el caràcter transversal, normalitzador i de moviment de base de l’Assemblea Nacional Catalana, que associava amb un punt de il·lusió al de l’Assemblea de Catalunya dels anys 70. Sobrequés va glossar en  dues raons la conveniència de l’Estat propi: “En primer lloc, perquè és un dret natural de qualsevol nació. En segon lloc, perquè necessitem disposar de més recursos administrats racionalment per sortir de la crisi.”

Així, doncs, va exposar tot un conjunt d’arguments històricament contrastables per acabar afirmant que “Espanya està políticament corrompuda, s’han trencat els vincles de diàleg. Això ve de lluny, s’ho han guanyat a pols i ens hem carregat de raons…és l’única sortida: Un nou Estat lliure, social i europeu”

La segona part de l’acte va consistir en un torn de preguntes obert al públic assistent que va tractar temes com  la integració de l’eventual Catalunya independent a la Unió Europea, el full de ruta a seguir, les aliances internacionals que s’hauran de teixir…etc

Pol Artola

Deixa un comentari

Aspectes més destacats de la conferència Building A New State 2012

Ibarretxe sobre el referèndum
“no divideix qui pregunta sinó qui no escolta”

1ª Taula rodona: la via del referendum a les democràcies liberals, modera
Mònica Terribas

Stephen Tierney, catedràtic dret constitucional Universitat d’Edinburg

Parla de les questions essencials per realitzar el referendum. El temps,
la regulació (aconsellant sempre que un òrgan independent controli el
procés i edat dels votants (des dels 16 o 18?)

Daniel Turp, polític i catedràtic internacional de la Univ d’Edinburg (aquest
ponent va estar realment brillant)

Explica el marc constitucional del Canadà, molt més evolucionat que l’espanyol,
on la pròpia constitució reconeix el dret d’autodeterminació del Quebec. Així
han pogut celebrar tres referendums essent majoritari el no però en el darrer, el
del 1995 es van quedar a les portes dels si per només 40.000 vots!; un 49,4%
pel si en front el 51,6% del no, amb una participació del 94,5%.

Va animar molt a Catalunya a seguir el procés cap a la independència, a tenir
confiança i va donar consells en cas de referendum:

Disposar d’observadors internacionals que legitimin el procès (al
Québec no n’hi van haver).
Alerta amb els dirty tricks (trampes) que pot arribar a fer el govern
estatal. En el cas del Canada uns dies abans del referendum van
enviar de tots els punts del país gent cap a Montreal en una gran
manifestació anomenada love-in on volien demostrar com estimàven
als quebequesos. També es van empradronar milers de persones al
darrer moment al Québec i curiosament la xifra de nous empadronats
s’acosta bastant amb la diferència de vots pel no.

Les frases de Daniel Turp

Us poden anar dient: no podeu, no podeu, però….SI PODEU!

Per D. Turp l’únic risc és la llibertat , i per això val la pena còrre’l

Juan José Ibarretxe, lehendakari del govern basc (1999-2009), és doctor en
economia i actualment dóna classes i fa recerca en universitats americanes.

Es tracta d’un qüestió de democràcia genuïna i legítima, ja que un poble
existeix abans de dotar-se d’un marc jurídic.

Està d’acord amb el que diu el prof Requejo que les democràcies actuals són
més liberals que democràtiques.

La base de la creació dels nous estats és la democràcia, més enllà de la nació.
Es una falta de democràcia anar inoculant a la gent que diem el que diem res
no canviarà.

Relata breument la seva experiència d’intentar fer el referendum de comú acord
amb l’Estat espanyol, demanant permís al Congrés (respaldat per majoria
absoluta al País Basc) on se li va dir no sense contemplacions; posteriorment
aprova una llei de consultes al País Basc que es declarada insconstitucional.

Les frases de Juan José Ibarretxe

Sóc un col·leccionista de nos però sóc militant del si

Cita a Miquel Martí i Pol …posem-nos dempeus una altra vegada i que se senti
la veu de tots,…que tot està per fer i res és impossible

L’experiència d’Eslovènia, à carrec de Joze Mencinguer, vicepresident
econòmic del 1er govern democràtic d’Eslovènia (1990-91) i Rector de la Univ
de Lubljana (1998-2005), presenta Ana Stanic, jurista.

De l’esperiència eslovena, que s’explica amb tot detall, destacar, de cara al cas
català (salvant les diferències entre ambdós realitats):

La crisi que va provocar la desmembració de Yugoslàvia va ser institucional i
econòmica, no ètnica.

La Constitució de la Rep federal de Yugoslàvia ja reconeixia el dret a
l’autodeterminació incloent la secessió de les diferents repúbliques però a l’hora
de la veritat sinó et volen deixar marxar, el marc constitucional no té cap
importància. Van estar a punt d’entrar en guerra però per sort es va aturar.

Pels polítics la indepèndència era una sortida d’emergència; la gent d’Eslovènia
va anar sempre pel davant i els polítics i les èlits van seguir ja que la final no
tenien altra opció.

En sis mesos van passar d’un 50% de suport al referendum a un 95% quan es
va celebrar a finals de 1990.

Van anar creant estructures d’estat abans de ser independents, de manera que
quan va succeir ja estàven preparats.

Els dos primers anys d’indepèndència el PIB va caure però després han tingut
deu anys de creixement sostingut fins l’arribada de la crisi, que afecta a tota la
UE.

Les frases d’Ana Stanic

La Constitució i les lleis són documents vius…poden canviar-se

L’ambient que he vist a Barcelona aquests dies em recorda l’ambient
d’Eslovènia abans de la indepèndencia

2ª Taula rodona: Catalunya, camí de la independència? modera Quim
Torra, editor

Salvador Cardús, professor de sociologia Universitat Autònoma de Barcelona

Fa una radiografia de la societat catalana en relació a la questió de la
independència:

1/3 estan convençuts des de fa molt de temps
20% s’han incorporat darrerament a favor de la qüestió
50% restant ignoren el debat polític per diferents raons. Molts entren
per la via negativa, tot i així és bó que hi entrin i se’n parli. Cal
distingir els que són susceptibles d’entrar-hi.

Sobre si estem preparats creu que la preparació la farem tot transitant.

Els lideratges han sorgit quan hi ha hagut ambició de país.

Les frases de Salvador Cardús

Creu, citant Schackelton (explorador anglès de ppis de segle XX)
que tindrem dificultats però que tindrem un gran èxit
que ens donara honor i dignitat a tot el món.

La pregunta seria: està Espanya preparada per la independència de
Catalunya? l’evidència empírica és que no

Elisenda Paluzie, degana facultat economia i empresa, Universitat de
Barcelona

Sobre la sostenibilitat fiscal i la viabilitat de les nacions petites ja fa temps que
hi ha linies de recerca. Concretament fa esment a una linia de treball de la
Universitat de Harvard denominada “small is beautiful” que estudia com, amb la
globalització, l’estat gran i heterogeni perd força enfront els estats petits més
propers a la realitat local.

Fa referència a un estudi fet sobre el periode 2002-2010 on es demostra que
els països petites creixen més per estar més oberts a l’exterior i amb
administracions públiques de menor tamany.

La Dra Paluzie assenyala els principals greuges econòmics que pateix
Catalunya en la seva relació amb l’Estat espanyol.

Un dèficit fiscal del 8,5% anual continuat durant 30 anys.
(comparat amb el 2,9% de Califòrnia i el 4% de Flandes).

Ineficient priorització de les infraestructures des d’un punt de
vista econòmic: AVE radial, autovies gratuites per la major part
de l’estat però de pagament a Catalunya, no priorització del
corredor mediterrani.

Parla de l’estudi Hisenda Pública per una Catalunya independent de la
catedràtica d’Hisenda Publica Núria Bosch i la professora Marta Espasa

Aquest estudi per al periode (2006-2010) ha calculat que si Catalunya haguès
estat independent hauria tingut un excedent de 13.000 milions d’euros (compta
que Catalunya recapta tots els impostos i resta les transferències que ara
rebem de l’Estat i els costos addicionals de l’assumpció de les competències
que ara té l’Estat)..

Si donat el cas s’entrés en un procés de negociació amb l’Estat espanyol,
s’hauria de negociar el repartiment dels actius i passius:

Passius: és el deute public, el català és del 22% del PIB, xifra raonable
però hauriem d’assumir part del deute espanyol. Hi hauria diferents
criteris de cara a fixar la quantitat de deute espanyol a assumir per
Catalunya, de més a menys favorable: 1er) deute que ha servit per fer
inversions a Catalunya; 2n) el que ens toca per població i 3er) en funció
del nostre PIB (18,6% actualment).

Actius: reserves or i divises al Banc d’Espanya i FMI, accions del
BCE,…que s’hauria també que negociar
(no parla de les pensions)

També fa referència a l’accés als mercats exteriors. Ara tenim els mercats
financers tancats perquè les agències de rating ens avaluen en funció dels
impostos que recaptem, que només són un 5% del total que paguem. En un
context d’independència ens valorarien pel nostre PIB i capacitat recaptatòria.

Si parlem dels costos potencials dinàmics s’ha estudiat que un boicot comercial
del mercat espanyol de fins al 70% es podria compensar amb el guany fiscal.
Espanya també tindria costos en un escenari de boicot.
Els benefici potencials dependran de les polítiques públiques que adopti el nou
estat.

Jordi Galí, director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI)
Universitat Pompeu Fabra

Parla de la rendibilitat econòmica de la independència de Catalunya i per tant
cal analitzar costos i beneficis.

Pel que fa als costos, en un escenari de cooperació el cost hauria de ser zero.
Però certament hi haurà el cost de la inversió inicial i hi ha riscos: el bloqueig
polític i institucional.

El boicot als productes catalans per part d’Espanya: segons un estudi realitzat
per Modest Guinjoan i Xavier Quadras suposaria un 4% del PIB com a màxim
per un periode limitat de temps.

Però les exportacions catalanes a Espanya són equivalents a les importacions
que venen d’aquest país, per tant, el boicot podria quedar neutralitzat. Espanya
com a mercat és molt petit (0,6% del PIB mundial), com pot ser aleshores que
en tinguem tanta dependència?. L’anticipació del boicot pot ser un estímul a
l’obertura al món de les empreses catalanes.

Pel que fa als beneficis el primer seria disposar d’ingresos fiscal propis, també
el fet d’assumir competències fins aleshores en mans de l’estat espanyol
generaria ocupació i renda al país.

En un periode de transició (en cas de no accedir immediatament a la UE)
podriem seguir tenint l’euro (cas de Montenegro).

Pel que fa a l’Administració pública seria una oportunitat única per substituir un
aparell sobredimensionat com és l’Admó pública espanyola per un estat petit i
auster, modernitzant l’admó pública.

Tindriem l’oportunitat de fer polítiques d’estímul de economia productiva.

Hem de pensar que no totes les empreses estan contra la independencia (cas
de la fundació FemCAT) i que moltes ja estan fent les seus plans de
contingència per si de cas.
La frase de Jordi Galí

Es viable econòmicament una
Catalunya independent? És obvi que si, si ho
són països com Eslovència, Dinamarca,….

Ferran Requejo, catedràtric de Ciència Política, Universitat Pompeu Fabra
(aquest també va estar brillant)

Les raons per estar on estem:

Elements de la història recent europea, l’evolució de les democràcies
liberals i l’evolució de les democràcies en termes plurinacionals (ara
s’esta reglant una 4ª onada de drets, els de les minories i les nacions
petites).
La Constitució espanyola, és un text raquític i anticuat. Confonen la
realitat amb les lleis i no és el mateix.
Manca de cultura política de respecte del pluralisme cultural,
lingüistic,…per part de l’estat espanyol.

Esmenta les que, al seu parer, són les sis condicions per a l’èxit del procès:

1. Majoria interna clara (parla del 60%), la majoria actual s’ha d’anar
ampliant sobre la base de persuadir (emocions positives), més que
convèncer.
2. Internacionalització del procés. Sota el paraigua espanyol no hi ha
res a fer, hem passat de l’ambigüitat del 78 a l’hostilitat actual. Cal
que els principals actors no s’oposin al procés (no cal que ens
reconeguin d’entrada).
3. Tranversalitat entre els partits (tots a una amb aquest objectiu). El
PSC s’ha de sumar, sinó tots, parcialment. Se’ls necessita, ara per
ara són el 2n partir del país.
4. Congruència d’accions entre partits, societat civil i entitats.
5. Projecte orientat a tots els ciutadans de Catalunya. Tots hi caben,
incorporem el castellà com una riquesa que tenim.
6. Lideratge clar amb un govern de prestigi reconegut a tot el món. Que
el Govern que surti el proper 25 de novembre sigui el millor a nivell
tècnic i polític amb ambició de país. Construir l’estat propi és la tasca
més important que pot tenir un poble.

Les tres coses que cal evitar:

1. Que primin les estratègies de partit a curt termini.
2. Evitar l’escissió entre fonamentalistes i realistes. S’ha de ser prudent.

3. Creuar la qüestió de la independència amb questions dreta-
esquerra. Fer país és transversal per definició. L’eix dreta-esquerra
s’ha de postposar.

Les etapes a cobrir:

En el nou govern després del 25N cal una majoria clara dels parlamentaris que
estan a favor de la independència (dos terços o més).

Tenir un Govern de molta qualitat política i tècnica. Alguns exemples de coses
a fer: crear un departament per la internacionalització del procés, tots els dept.
treballar per la indepèndència en els seus àmbits de competència, externalitzar
alguns temes a imatge de les Royal Comissions angleses èr ex.

Tractar de fer el referèndum primer demanant permis a l’Estat espanyol: diran
que no.

El Parlament aprova una nova llei de consultes que l’estat espanyol declara
inconstitucional

Ens carreguem de raons a nivell internacional (tot i que hi hauran provocacions
de l’estat i internes)

Declaració unilateral (consensuada o no) d’estat propi. Si és consensuada serà
més fàcil però més car i si no ho és serà més complex però amb menys costos
econòmics.

Les frases de Ferran Requejo

Hem de ser optimistes: l’optimisme de la raó i de la voluntat

En tot el procés cal combinar rigor i professionalitat

La Constitució espanyola s’ha “gibaritzat” i
Nosaltres, tal com volem ser, no hi cabem

El nostre projecte és pro-català, no anti-espanyol

I per acabar citant Woody Allen: Hi ha matrimonis que acaben bé i
n’hi ha que duren tota la vida,…nosaltres volem ser dels primers

Deixa un comentari

L’ANC demana als seus adherits que col·laborin amb el Banc dels Aliments

· L’entitat fa la crida davant la crítica situació que viuen els més de dos milions de catalans que viuen en risc de pobresa

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet una crida als seus adherits per tal que se sumin al voluntariat del Banc dels Aliments d’enguany. L’entitat ha animat als inscrits a col·laborar amb aquesta iniciativa que té com a objectiu “lluitar contra la fam d’Aquí, evitar que els aliments consumibles però no comercialitzables siguin destruïts i, finalment, fer-los arribar a les persones més necessitades del nostre entorn més immediat”.

Com a moviment de base i popular, l’ANC ha fet la crida conscient de la crítica situació que viuen moltes persones al país a causa de la crisi i les retallades. De fet, segons l’Eurostat, més de dos milions de catalans viuen en risc de pobresa o exclusió social.

El Banc d’Aliments permet que totes aquelles persones que ho desitgin puguin fer-se voluntaris de manera estable, col·laborant d’una forma fixe i presencial; o bé col·laborant puntualment en algunes de les accions que encapçala la Fundació. Podeu trobar més informació aquí.

Més informació de l’ANC a www.assemblea.cat · Som a Facebook i Twitter   #ANCat

 

3 comentaris

Article d’Ambrose Evans-Pritchard, cap d’informació econòmica internacional de “The Daily Telegraph”. Ex-corresponsal als EE.UU. i a Brussel·les. Partidari de la Unió Europea.

“Se equivoca gravemente quien crea que la Unión Europea ayudará a aniquilar a los catalanes”. 

Los últimos acontecimientos me han dejado en estado de shock, especialmente por la reacción del gobierno de Madrid. Pero de todas maneras creo que las últimas declaraciones del ministro de Asuntos Exteriores, José Manuel García-Margallo, son indignantes. Lo que no entienden ni Madrid ni el ministro es que ellos ya no tienen la sartén por el mango. Decir que “nosotros utilizaremos el derecho de veto acogiéndonos a los tratados de la Unión para bloquear una posible adhesión de Catalunya” es no entender nada. Ellos, simplemente, no pueden hacerlo.

Si España impidiera la adhesión, España misma estaría violando los tratados de la Unión; y la propia España podría ser expulsada. No digo que esto vaya a ocurrir. Pero, en cualquier caso, me sorprende el nivel de incompetencia y la voluntad que demuestra Madrid de llevar todo esto a una confrontación absoluta.

Ignorar que han salido a la calle un millón y medio de personas, con la capacidad volcánica que ello conlleva, me parece una gran estupidez. En conjunto es muy preocupante, porque veo que se está llevando a extremos amenazadores con declaraciones como las de García-Margallo, pero también con las de algunos militares: extremistas, de acuerdo; pero todo esto no deja de ser significativo.

La manera como lo presentan desde Madrid, incluida la carta del rey, que los catalanes persiguen quimeras, que quieren alterar el statu quo, etc., no tiene sentido. Ellos, por otra parte, están creando una especie de 1936. Es muy sorprendente.

Yo creía que 30 años de pertenencia a la Unión Europea habrían modificado lo suficiente la mentalidad de la derecha española. Pero los comentarios de los militares, de García-Margallo y otros, hacen que me pregunte si los militares pueden tener de nuevo algún papel en la democracia española. Espero que no. No hay camino de retorno, pero no deja de ser increíble todo lo que está pasando.

Si el Ministro de Asuntos Exteriores británico hubiera hecho un comentario sobre Escocia como el que García-Margallo hizo sobre Catalunya, el escándalo hubiera sido magnífico. ¿Se lo imaginan? Además, la reacción de exaltación nacionalista en Escocia hubiera sido incontenible. Pero es que, además, no puedes actuar de esta manera en el siglo XXI.

¿Cómo reaccionará la Unión Europea? Bien, en Bruselas creo que intentarán evitar por todos los medios tenerse que pronunciar sobre toda esta cuestión. Pero si al final resulta totalmente inevitable, lo harán. Y si el Estado español piensa que Bruselas se pondrá a su lado para evitar que los catalanes ejerzan el derecho de autodeterminación, estará cometiendo otro error de juicio.

Además, existe una agenda oculta de la Unión, no en la Comisión pero sí en otras partes de la maquinaria, que intenta promover un fortalecimiento del poder de las regiones en oposición a las naciones estado tradicionales, que en la práctica son un freno hacia la construcción de una estructura más federal, de supraestado de la Unión. Insisto: si en la Moncloa piensan que Europa les ayudará a aniquilar a los catalanes, están muy equivocados. Mucho.

Deixa un comentari

8 Respostes d’Òmnium Cultural

OMNIUM ens fa arribar un recull de 8 preguntes amb les seves respostes, vers el què i el com de
la Catalunya Independent.  Us recomanem llegir-lo amb atenció. Val moltla pena.

1    La Catalunya independent, expulsada de la UE?

L’amenaça espanyola
que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió
Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de
completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa
forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i
Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional,
així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los
que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que
es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford
Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica
de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són
negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió
Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.

El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que
el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la
mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a
convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop
de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva
economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no
es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no
declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea
quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos
independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de
Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement
si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la
pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència
seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni
imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari,
les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o
Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un
formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res,
però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la
seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre
Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de
secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats
s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry
Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de
Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en
aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no
se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris
d’ultramar».

En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen
consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el
futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa
que tot document fundacional és una excel*lent oportunitat per lligar
Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella
Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del
dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en
les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals».
També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de
Nacions Unides».

«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb
Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform,
convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que
s’anul*lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no
pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el
seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets
fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment
de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en
municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.

2   Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per
substituir l’euro?

Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis
que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números
vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira,
però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda
comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de
recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta,
els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC.
L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els
espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor
d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font.
«Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora
Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més
estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada
amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria
absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre,
perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix,
recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués
pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també
s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb
la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.

No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja
d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre
d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de
l’Eurogrup a Brussel*les o si Espanya posaria impediments i els
catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els
kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i
fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta
si li convé o no, per les exigències de Brussel*les, sobretot en
matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de
l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions
econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com
ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords
monetaris amb la UE», apunta Pou.

3 L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?

«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària
d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun
dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el
líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la
necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres
estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell
General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases
militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant
perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el
suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret
d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia
nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no
interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya,
Escòcia o Gal*les, responent a una pregunta que li va fer a
Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.

Si l’Estat català no vol ser una excepció al món haurà de tenir
exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has
de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia»,
adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis
Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i
de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la
independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.

L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria
de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos
d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la
Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional
espanyoles».

4     En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?

Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet
croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a
Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el
desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una
evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica
de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats
veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís
Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que
s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara
president del Barça, Joan Laporta -significat independentista-,
l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que
el Mònaco participa en la lliga francesa.. L’equip fins i tot ha
arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya
contra el Porto.

D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona
divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord,
que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus.
«En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon,
autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable
(Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la
coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club
blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la
Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per
interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid
necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val
per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.

El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis
Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a
una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació
de competicions a diferents regions -superant els estats- com la
britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça,
una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols
i també els dos o tres principals clubs portuguesos.

5   Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?

Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria
una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el
1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El
Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat
recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el
govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat
que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica.
«El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer
espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de
Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta.
L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any
passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner,
defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi
del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però
que actualment «Espanya equival a pèrdua».

Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a
la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33%
Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al
cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector,
que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el
mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De
retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a
comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al
president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda
Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més
rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment
potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països
mediterranis.

I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100%
d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya
podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per
contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000
milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades
que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre
l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la
indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les
arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només
s’allargaria durant tres mesos.

6   Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?

Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els
pensionistes serien més rics -o menys pobres. Són conclusions d’un
informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la
facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a
Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el
moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat
social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de
repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de
capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment
serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada
moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien
cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria
augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir
la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de
reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la
seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros.
Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria
d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part
acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria
resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la
sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del
pressupost de la Generalitat.

Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria
assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en
funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la
població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el
percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del
deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte
diferents criteris combinats.

7     La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?

Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes
sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu
pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de
20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar.
Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre
la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a
votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat
intel*lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països
amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de
llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen
automàticament», afirma.

Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del
Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat
activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de
2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig
venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de
l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i
d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument
econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix
que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous
catalans d’última generació.

En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué
considera que l’existència de referents que es decanten obertament en
favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de
trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la
comunicació Justo Molinero -que fa campanya per la participació en les
consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no- i,
obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la
Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van
venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han
tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són
independentistes, independentment de la llengua que parlin.»

8    Catalunya seria necessàriament republicana?

Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i
república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix.
Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap
monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent
seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat.
«El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que
s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi»,
assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés
Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són
monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa
espanyola, però el cas del Regne Unit és il*lustratiu sobre la
possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i
l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van
mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.

El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la
independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van
triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un
príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a
dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica,
rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest
extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i
resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó:
«Monarquia? República?: Catalunya!».